Havia sobreviscut...

Havia sobreviscut per arribar a veure aquell rostre acollint-la

Aquell rostre d’acer desfet per l’amor, la compassió, la comprensió ves a saber...

Una espurna de tendresa i acceptació des dels seus ulls serien suficient per frenar aquella guerra estèril

Aquella guerra en la que es va embarcar ella mateixa contra ella mateixa sense pietat

Del descrèdit i la manca de fe... quants dies havia passat vagant pels carrers cercant el seu rostre?

Entre quantes fotos velles s’havia trobat lletja i sense esperança...

Tot per aquell rostre que no arribava mai...

I un dia es va adormir i va somniar en el lloc més bonic del món, una cabana de fusta plena d’amics, de nens riallers i d’avis sans com pomes que cantaven a la vora del foc

Cançons dolces d’oblit que l'adormien com una nana. I ella es desvetllava del son, anava a la cuina i encenia els fogons, el caliu per començar un dia nu, i entre aromes i espècies, i tenia un pensament per cadascun d’ells...

I quan menys ho esperava, va aparèixer el rostre anhelat... però llavors havia de tornar a començar...