penjar-te la Lluna...

Gràcies, Amor Meu, per penjar-la tan bonica avui....

Ella. Amb els ulls al fosc horitzó, perduda entre els ulls del seu Amant, clars i profunds com l’aigua del Mar on es reflexava la Lluna.

Ella, endormiscada a la sorra, damunt una lona, la que feien servir per les seves sortides al camp....

Ella, recargolada sota una manta dolça i suau que Ell li havia deixat caure, amorosament damunt...

Ell, protector i amb força, l’atrapava entre els seus braços i es fonien en un de sol com una simfonia a dues veus, amb el misteri d’una harmonia sense fi, que començava entre els seus dits i s’anava eixamplant fins arribar als mugrons, delerosos d’una nova carícia de lLlum.

Ella. Li deia a cau d’orella... Gràcies Amor meu, per penjar-la tan bonica avui, i els dos se sabien còmplices d’un mateix afer, la seva amiga Lluna havia aparegut avui amb més força que mai, com un presagi de l’imminent...